Gramatica occitana : segon los parlars lengadocians

Frairesa catalana Març de 1936 : l'amistat catalana nos fa, a res non còsta, un present de tria ; la gramatica de Loís Alibèrt sòrt, imprimida a Barcelona. L'autor es encantat. Escriu a l'amic Josep Carbonell i Gener, mèstre d'òbra d'aquela prumièra edicion : « El volum resulta magnífie » (2.3.36) e « És perfecte de tota manera » (26.3.36). Aquel obratge indispensable per tot aimador de la lenga occitana èra de plan mal trobar. Una segonda edicion faita pel Centre d'Estudis Occitans èra tamben agotada dempuèi bèla pausa. Una edicion nòva fasiá mestièr. Ara l'avèm. Un còp de mai es a l'amistat catalana que la devèm. Per milhor dire es gràcias a l'ajuda de nòstre ainat prestigiós de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans, que tenètz entre las mans aquel libre fòrça preciós, tresaur vertadièr per aprigondir l'estudi de la lenga nòstra. Qu'aicí, al nom de totis los Occitans lo President de l'IEC, Manuel Castellet, e lo responsable de la Secció Filològica, Joan A. Argenter, ne sián calorosament mercejats. Presentació Qui sap si l'esdevenir de la nostra espècie està subjecte al designi arbitrari dels déus. En la nostra època, més aviat descreguda, hom tendeix a convenir que la història és fruit, si més no en bona mesura, de les actuacions dels humans. Així, diuen que dos no es barallen si un no vol. Semblantment, les nacions veïnes s'accepten i conviuen tan sols si prèviament en tenen la intenció. Per això hi ha la creença generalitzada que hi ha pobles condemnats a entendre's i d'altres, a barallar-se. I, certament, coneixem exemples de les dues menes. Segons que es veu, i feliçment, occitans i catalans estem classificats en la primera categoria. Potser és que ens assemblem massa, potser és que hem compartit massa coses al llarg del temps. O potser, simplement i com diu el tòpic, som pobles « bessons », amb tradicions i idiosincràsies « bessones ». I, és clar, amb llengües « bessones ». Per això hem compartit, i compartirem, el pa i la sal. No és sorprenent, doncs, que les relacions històriques entre l'Institut d'Estudis Catalans i el Centre d'Estudis Occitans primer, i l'Institut d'Estudis Occitans després, hagin esdevingut una bonica metàfora. gairebé una al-legoria, d'aquesta relació fraternal. Sia, doncs, la gramàtica de Loís Alibèrt, com ja ho fou el 1936, una penyora de germanor més entre dos pobles que fa molts segles que treballen, per necessitat i per convenciment, en la construcció d'un espai europeu comú que d'altres sembla que hagin descobert recentment.